El tresor que habita al nostre interior

Expliquen que, quan l'ésser humà va ser creat, Déu va reunir els àngels per parlar-los d'un gran secret.

—L'ésser humà arribarà un dia a descobrir la seva veritable naturalesa —els va dir—. Descobrirà que dins seu existeix una espurna divina, un lloc on habita el sagrat. Hem d'amagar-la bé fins que estigui preparat per trobar-la.

Els àngels van començar a buscar el lloc perfecte.

Un va dir:

—Podríem amagar-la al cim de la muntanya més alta del món.

Déu va respondre:

—No. L'ésser humà és curiós i perseverant. Un dia escalarà les muntanyes més altes i arribarà fins allà.

Un altre va proposar:

—Aleshores amaguem-la al fons de l'oceà, on ningú no la pugui trobar.

—Tampoc —va respondre Déu—. Arribarà un dia que explorarà les profunditats del mar i en descobrirà els secrets.

Un altre àngel va pensar:

—Podríem amagar-la a la Lluna, o més enllà, entre les estrelles.

Déu va somriure i va dir:

—No. Arribarà el moment en què mirarà cap al cel, viatjarà fins a les estrelles i també hi buscarà.

Els àngels van quedar en silenci, sense saber on amagar allò que era tan valuós.

Aleshores va parlar el més savi de tots:

—Ja sé on podem guardar-ho. Amaguem-ho al lloc més proper a ell, però que serà l'últim on pensarà a buscar: dins del seu propi cor.

I Déu va respondre:

—Així serà. Perquè l'ésser humà passarà gran part de la seva vida buscant a fora allò que sempre ha portat a dins.

I des d'aleshores, el tresor més gran va quedar guardat al cor de cada ésser humà: invisible als ulls, però sempre esperant ser descobert.

Aquesta llegenda ens recorda que, de vegades, allò que busquem durant tant de temps fora de nosaltres sempre ha estat dins nostre. Si t'interessa aquest camí, pren-t'ho al peu de la lletra: Atura't, fes callar la teva ment i mira cap al teu interior. Ja ho veuràs.